REPENSAR_REUTILITZAR_RENOVAR
ARQUITECTURA I SOSTENIBILITAT
La introducció de criteris de sostenibilitat en l’arquitectura actual ja és un fet indefugible. D’una banda, ens adonem que el concepte ha calat en la societat a través de la divulgació dels mitjans de comunicació, de campanyes d’organismes internacionals i també per l’acció de militants «verds», com Al Gore, que amb la seva pel•lícula ha divulgat els perills del canvi climàtic arreu del món. Malauradament, però, l’ambigüitat del terme també n’ha facilitat la banalització, fins al punt que avui tothom pot afirmar, sense que calgui demostrar-ho, que una activitat, empresa, producte o edifici és sostenible.
Cal, per tant, introduir rigor en l’ús del terme. La sostenibilitat en l’edificació afecta un ampli ventall de mesures respecte de l’energia, els recursos, els residus, la salut, l’eficiència econòmica i la participació social. En molts casos aquestes mesures es poden comprovar i demostrar. La sostenibilitat es pot pesar, mesurar i comparar. Avui disposem d’un ventall d’eines de certificació que faciliten aquesta feina tot i que estan en evolució i són perfectibles, com en qualsevol procés avaluador nou.
A les tres potes clàssiques de la sostenibilitat: l’ambiental, la social i l’econòmica, cal afegir-n’hi avui una quarta que millora l’estabilitat del conjunt, de la mateixa manera que la quarta pota va millorar les cadires dissenyades per Frank Lloyd Wright per a les oficines de l’empresa Johnson a Madisson. Aquesta quarta pota és la cultural, l’element que lliga els altres tres factors. Sense canviar la nostra visió del món no podrem avançar pel camí de la sostenibilitat. No n’hi ha prou de posar unes plaques solars, ni un airejador d’aixetes, ni un producte innovador. La sostenibilitat és un concepte holístic que implica un canvi radical d’hàbits, no només en la construcció sinó també en la mobilitat i fins i tot en l’alimentació.
Fa quatre anys, l’informe Stern –un encàrrec del Govern britànic de Tony Blair– va avançar un pas més en estudiar amb rigor les conseqüències econòmiques de no actuar. Segons aquest informe, si no es dedicava un 1 % del PIB a mitigar el canvi climàtic, les conseqüències al cap de deu anys serien d’una crisi que podria representar una afectació de prop del 20 % del PIB mundial. Recordem que la crisi actual afecta el món per sota del 10 %, i recordem també que aquell 1 % d’inversions mínim no el dedica cap país del món i que el temps per actuar s’escurça.
També és bo recordar un altre informe famós, el de l’estudi encarregat pel Club de Roma a tres científics de renom. El llibre Els límits del creixement, aparegut l’any 1972, va assenyalar per primer cop el perill que significava un consum de recursos creixent exponencialment en un món finit i limitat. La crisi energètica, vinculada a la progressiva escassesa del petroli i altres recursos fòssils, és cada cop més propera.
La salut constitueix un altre vector emergent del projecte arquitectònic. Fins ara l’eficiència dels edificis, en particular els d’oficines, ha estat el tema prioritari en l’interès general. Però, del compromís de l’arquitectura amb la sostenibilitat, se’n deriva una filosofia nova que tracta d’equilibrar aquest objectiu amb un altre sovint oblidat però igualment important: la salut de les persones. L’actualitat i les previsions de futur, que mostren un increment de malalties, com ara al•lèrgies, asma, càncer, fibromiàlgia, lipoatròfia semicircular, síndrome química múltiple, electrosensibilitat i d’altres, ens obliguen a fixar l’atenció en una qüestió oblidada fins i tot per les estrelles de l’arquitectura.
El sector de l’edificació absorbeix prop de la meitat dels recursos de materials en el món. Tanmateix, emet prop d’un terç de les emissions de CO2 i es desconeix el grau de participació en la contaminació ambiental, però se sap que és molt important. L’anomenada síndrome de l’edifici malalt, el coneixement que les pintures habituals porten una gran quantitat de components tòxics i que la manca de manteniment dels aparells de climatització o la manca de derivació a presa de terra d’algunes estructures metàl•liques poden provocar diverses molèsties i malalties, reforcen la necessitat de nous coneixements dels quals els professionals estan mancats i que les escoles d’arquitectura no proporcionen.
Tots aquests antecedents fan que, el 2011, la setmana de l’Arquinset es dediqui a la sostenibilitat, en el sentit holístic i compromès de la paraula. Amb un format similar al de l’any anterior, els debats, les ponències i les visites a edificis ens acostaran als professionals i les organitzacions més compromesos amb el problema.
Castellano/ Català
